Site archéologique et musée d’Ensérune

Ensérune constitueix un cas únic, en el context arqueològic del sud de França, de posada en valor d'un oppidum celta amb un dels primers museus de jaciment creats durant la dècada del 1930. La història de l'oppidum s'inicia a partir de la descoberta, l'any 1916, d'un excepcional conjunt de tombes de guerrers celtes, ricament dotades, que va contribuir al seu coneixement mitjançant la creació d'una escola d'arqueologia sota la tutela de la Universitat de Montpeller, des dels anys 50 fins a la seva progressiva posada en valor durant les darreres dècades. Un segle d'excavacions de la necròpolis i de l’enclavament protohistòric han permès reunir una col·lecció única al sud de França: armament celta; ceràmiques gregues, itàliques i ibèriques; un corpus d'inscripcions ibèriques únic a la Gàl·lia; un ric conjunt monetari, i joies celtes i mediterrànies de referència.

La riquesa dels materials trobats a les gairebé 500 tombes de la necròpolis d'Ensérune, que es daten entre la segona meitat del segle V a. de la n. e. i finals del segle III a. de la n. e., testimonien la seva posició única a la Mediterrània nord-occidental. El tractament que s'aplica als cossos, en tots els casos, és la incineració i s'hi troben representades totes les franges d'edat. Hi ha tombes sense urna cinerària fins a inicis del segle IV a. de la n. e., les quals coexisteixen amb altres tombes que disposen d'un ossari que, en la majoria dels casos, consisteix en una urna o una gerra de pasta clara. A partir del segle IV a. de la n. e. s'observa un canvi significatiu en els dipòsits funeraris: en aquest moment l'ossari és rarament l'únic vas present a la tomba. La persona morta està acompanyada dels seus objectes personals, cremats amb ella, especialment armes, i a la vegada els dipòsits de fauna es multipliquen. Les diverses ofrenes funeràries són testimoni dels intensos contactes culturals que van tenir lloc, durant aquest període, amb el món ibèric, grec i latenià.